Els meus orígens musicals

Vet-ho aquí, un post sobre els meus orígens musicals. I altre cop els mals pensaments: A qui coi li importa? Però és que és un blog personal i si no hi poso coses personals ja em diràs quina gràcia té. Per a llegir crítiques cinèfiles ja tenim el Dirigido por... I a més, és el meu blog, què carai, i hi escric el que em dóna la gana. Prometo que mai més tornaré a demanar perdó pel que escric aquí... Si més no, fins a la propera...

La veritat és que no he sigut mai massa "normal" (en realitat hauria de dir "comú") en moltes qüestions i ja des de molt petit apuntava maneres. Els meus pares em diuen que, quan encara no tenia ús de raó, era un fan de Víctor Jara i que em passava el dia demanant-lo. Un cop me'l posaven, dirigia una orquestra imaginària i feia les delícies de tota la família. Però un bon dia vaig adquirir aquest ús de la raó i, tot aquest episodi, l'he oblidat completament.

Els primers records musicals que tinc no tenen massa pedigrí, ho reconec. Confesso que era un devorador de les cintes de casset de Parchís i Regaliz. Sí, és cert. Amb 6 anys sabia de memòria "El twist de mi colegio" i "Vaya mentira!". I, evidentment, totes les sintonies de totes les sèries de dibuixos animats que m'empassava amb passió desfermada: Mazinger Z, Comando G, Ulisses 31, Dartacán y los 3 Mosqueperros... Discolandia va ser un disc de referència amb un munt de cançons de tot l'star system infantil de l'època.  

Però un cuquet es va colar entre tota aquella música infantil. A la cara B del casset 2, hi havia una música estranya que em produïa un estat especial. No hi cantaven i hi sonava una orquestra simfònica. Va ser el meu primer contacte amb John Williams. La peça era una versió (rudimentària) de L'imperi contraataca (The empire strikes back). 

A part de Discolandia, l'altra cinta que no parava de sonar en el meu rústic radiocasset era la banda sonora de la pel·lícula La revolta dels ocells. Una pel·li que vaig veure en un programa doble juntament amb Els bojos del bisturí (Young doctors in love) (Quins programes dobles, els d'aleshores!). El grup Regaliz i Jorge Sanz lluitaven per aconseguir fer tornar els ocells a la ciutat. Entre totes les cançons del grup, un altre fragment instrumental em cridava l'atenció. La llavor havia estat plantada.

Però un es va fent gran i després d'una dècada de vida, va deixant enrere les seves passions de nen. Aleshores va venir el conflicte. Quan tots els companys de classe deien les músiques que els agradaven, jo no sabia què dir. Es va posar de moda un disc dels Dire Straits, Brothers in Arms. Tothom cantava les seves cançons. I jo em vaig dir: Vinga doncs, a aprendre-les també! I ho intentava i les cantava i, fins i tot, quan fèiem festa a l’escola i tots els nens (menys jo) volien fer discoteca, les ballava. Però hi ha evidències que cauen pel seu propi pes i la realitat era que no m’agrada el pop/rock. Però, en canvi, era capaç de recitar de dalt a baix "La dansa del sabre" del fantàstic Nou de trinca, que sabia tot de memòria. Així doncs, quan em preguntaven quina era la meva música preferida, deia: La Trinca. Aquell nen no era gaire normal. Perdó, comú...

El meu germà és més gran i ell ja es comprava música per si mateix. Es va comprar la banda sonora de Els caçafantasmes (Ghostbusters). Immediatament, em van cridar l’atenció un parell de peces que hi havia a la segona cara de la cinta: "Main title theme" i "Danna's theme". Encara no tenia ni idea de qui era Elmer Bernstein. Però tot arribaria.

 

I, sobretot, la cinta que vaig desintegrar de tant de sentir-la va ser la de la banda sonora de La història interminable (el títol original és Die unendliche Geschichte però quin sentit té si originàriament la pel·lícula està parlada en anglès? O sigui que jo li dic Neverending story). Després de veure la pel·lícula vaig quedar fulminat per la música i vaig insistir, d’aquella manera que sabia fer jo quan era petit, fins que me la van comprar.

De fet, la vaig fer malbé de tant de sentir-la i me la van haver de tornar a comprar.

Aquí un dels temes que més m'agradaven, "Atreyu's Quest" , sobretot el final, amb la millor versió del "Bastian Happy Flight". Música de Klaus Dolinger.

Encara estava prou desorientat respecte de la meva tendència musical. Sabia el que m’agradava i el que no però no tenia un fil d'on tibar per anar descobrint.

Fins que un dia va aparèixer una col·lecció per fascicles: Cine & Música. Els meus pares tenien una llibreria papereria i teníem fàcil accés a aquest tipus de material. Tot va canviar. És curiós l’impacte que tenen algunes coses en la vida de cadascú.

A mi, aquesta col·lecció, em va canviar la vida. Vaig descobrir tanta música, tant de cinema, vaig aprendre tant, que mai no estaré prou agraït als creadors d’aquesta obra, tan ben documentada, tan minuciosa, amb tanta música i tantes històries. El capítol dedicat a West Side Story o el dedicat a la música per a les pel·lícules de Spielberg quedaran en el record per sempre més. Des d’aleshores tinc molt clar quina és la meva música i mai més no he tornat a dubtar de les meves tendències. És clar que et fas gran i et vas obrint a altres camps. Fins i tot alguna petita incursió en el món del pop/rock. Però la música de cinema i els musicals s’han convertit en la meva gran passió. 

I ara, que sento que em vaig fent gran, he volgut fer un repàs al meu passat i mostrar les pedretes que m'han portat fins on sóc. Segur que ha de ser molt interessant saber el camí que hem fet cadascú per arribar al present en qualsevol dels aspectes de la nostra vida, sobretot el de les nostres passions, i moltes vegades podem observar amb sorpresa que els elements més anecdòtics o modestos han tingut una importància clau en el viatge. Almenys així em passa a mi.