Tangled

Estats Units, 2010

Títol original: Tangled

Directors: Nathan Greno i Byron Howard

Productor: Roy Conli

Producció: Walt Disney Pictures

Guió: Dan Fogelman basat en un conte dels germans Grimm

Disseny de producció: Douglas Rodgers

Música: Alan Menken

Lletres: Glenn Slater

Muntatge: Tim Mertens

Veus: 

- Mandy Moore (Rapunzel)

- Donna Murphy (Mare Gothel)

- Zachary Levi (Flynn Rider)

Finalment la Rapunzel de Disney se m’ha avançat a les 127 hores. Però també havia de caure ben aviat. I és que anava amb moltes ganes, a veure la producció número 50 de l’oncle Walt. Sobretot per Alan Menken, màxim responsable del ressorgiment de la companyia cap a finals dels anys 80 i 90, gràcies a les seves grans partitures per a La sireneta (The little mermaid), La bella i la bèstia (Beauty and the beast) i El geperut de Notre-Dame (Hunchback of Notre-Dame) entre altres, que van donar un vernís de musical de Broadway a les seves pel·lícules, el qual va ser molt ben rebut per tots els públics.  

Han passat els anys i Disney torna a estar una mica en segon pla, gràcies en bona part a Pixar, l’empresa que va començar acollida per la companyia del ratolí i ha acabat remenant les cireres. Després de Toy Story 3 i de rebentar tots els rècords possibles, John Lasseter, director i fundador de Pixar ha acabat essent el director de la secció animada de la Disney. Però curiosament, encara hi ha una gran diferència entre les produccions d’una companyia i l’altra, tant de qualitat artística com d’èxit de taquilla.

I la taquilla, que sempre preocupa tant als empresaris que porten aquests estudis, és potser un dels motius pels quals Tangled no ha acabat sent el que podria haver estat. Començant pel títol mateix. Em costa anomenar-la Enredats, que és la traducció literal de Tangled. La pel·lícula hauria d’haver-se titulat Rapunzel, com estava previst inicialment. Però resulta que els no prou satisfactoris resultats econòmics de Tiana i la granota (Tiana and the frog), van fer pensar a aquests comerciants que al públic infantil no li interessava una altra història protagonitzada per una noia. Així doncs, li donen molta més importància al personatge masculí, molta més acció, no sigui que la canalla s’adormi, i li canvien el títol i el compositor previst. Aquí sí que hem sortit tots guanyant perquè és quan Alan Menken entra en el projecte. Però suposo que totes aquestes reescriptures i tantes mans que hi han treballat han fet que el resultat final sigui una mica irregular i a molta distància dels clàssics dels quals parlava abans.

Per començar, Menken no ha estat tan en forma com aleshores, sobretot en les cançons. Són dignes, funcionen, fan avançar la trama. Tot correcte com no podia ser d’una altra manera venint de qui vénen. Però falta un punt d’inspiració, de joc. Els números musicals no destaquen gaire. Sembla un musical a contracor, com si els seus creadors no creguessin del tot que les noves generacions entraran en un món on els personatges canten per explicar el que senten. I de fet, en moltes ocasions, ni els veiem cantar, la veu sona en off. Ni la cançó nominada a l’Oscar, "I see the light" té l’espurna de les clàssiques "Part of your world" , "Beauty and the Beast" o "God help the outcasts" , malgrat que l’escena, és un dels bons moments del film.

Hi ha dos personatges que funcionen 
molt bé: la protagonista, Rapunzel, ben construïda, de la qual entenem perfectament els seus conflictes (fantàstica la seqüència en què va alternant moments d’alegria i de culpabilitat pel fet d’haver desobeït sa mare) i la mare Gothel, gran creació de Donna Murphy a la veu, un personatge que manipula la seva filla adoptiva per aconseguir mantenir-la a la torre i poder gaudir dels poders rejovenidors dels seus cabells. El punt d’ironia i de victimisme (el seu: Sí, és clar, jo sóc la dolenta...) per aconseguir els seus propòsits funcionen perfectament. 

El problema és que no hi ha cap altre personatge interessant. El noi de la pel·lícula no té cap gràcia i ens volen fer creure que totes les dolenteries que fa són perquè és orfe i va créixer en un orfenat (!!!) i no és creïble el seu canvi, per molts fanalets que hi posis ni per molta música de Menken que soni. Hi ha la típica mascota de la protagonista, un camaleó aquest cop (Cal que sempre hi hagi un animalet simpàtic?) que no afecta gaire la trama, i un cavall/gos que no saps massa bé què hi pinta. Després, una colla de delinqüents que en un moment donat ajudaran el noi protagonista. Però no tenen ni interès ni profunditat, i això que els secundaris han estat sempre molt importants en les pel·lícules de Disney (Sebastià a La sireneta, Lumière o Mrs Potts a La bella i la bèstia o les gàrgoles a El geperut de Notre-Dame, per posar uns exemples de secundaris amb més entitat). 
 

Tot i així, la pel·lícula té moments molt ben trobats com el conflicte d’alegria i culpa que comentava abans, la cançó inicial de Rapunzel on la veiem pintar, cosir, cuinar, llegir, pintar, cosir, raspallar-se els cabells, cuinar, pintar, cosir, llegir... i veiem de forma molt divertida el seu avorriment mortal, l’arribada al poble i el ball, amb gran música de Menken que, en aquesta ocasió, ha estat millor compositor de la música incidental que no pas de les cançons, o l’escena dels fanalets i la cançó "I see the light". 

Cal destacar també la meravellosa animació. La perfecció dels cabells, tant de la Rapunzel com de la Mare Gothel, posen els pèls de punta. I arriba un moment en què no saps què han fet amb ordinador i què està pintat a mà. En aquest sentit, és perfecte i un gran pas endavant en el món de l’animació “tradicional”. 

En definitiva, una producció correcta que em deixa amb la sensació que hagués pogut ser una altra joia de la companyia i, en canvi, ha acabat a mig camí.